La raça Catalana del Prat (2/3)

HISTÒRIA DE LA RAÇA CATALANA DEL PRAT

1.ORÍGENS

A pesar que la Catalana Prat és la segona raça de gallines ponedores més antiga d´Espanya, després de la Negra Castellana; estem parlant d´una casta de creació recent, que es remunta a la fi del segle XIX, a partir dels treballs de selecció portats a terme pels avicultors Salvador Castelló i Francisco Darder, fonamentalment. El seu origen són les gallines natives del delta del Llobregat, que ha contaven amb reconeguda fama des de l´Edat Mitjana. Des de la seva creació, coexisteixen dues teories diferents, que encara avui, no han estat confirmades o descartades:

• El professor Salvador Castelló afirma que la raça Prat prové de l´encreuament de les gallines autòctones amb la raça asiàtica “Conxinxina” (gallina de Shangai), introduïda a Europa entre 1850 i 1880, de major grandària que les mediterrànies, plomatge lleonat i ou de color intermedi; encara que també presenta caràcters diferents com: presència de plomes en les potes grogues, cresta petita, o tendència a orelletes vermelles; que podrien haver estat eliminats per selecció.
• Diversos especialistes, entre ells Alberto Brillat, opinen que la major grandària pot estar relacionada amb la seva procedència, a nivell del mar, i que aquesta raça es remunta a segles anteriors a l´arribada de les noves espècies. A més, posa l´accent en que en cas d´existir encreuament genètic amb altres races, no té perquè ser amb la gallina de Shangai.

Estudis recents, han detectat la presència del gen “Co” –columbia o colombí- en la raça Prat, que no es troba mai en les races mediterrànies i sí en moltes asiàtiques o atlàntiques, pel que es dedueix que les gallines mediterrànies hagueren de creuar-se,en algun moment, amb gallines camperes, rústiques o autòctones, com elles, però de la zona atlàntica, o bé, amb alguna raça estrangera com la “conxinxina”, que ja havia estat introduïda a Catalunya.

2. PRIMERA FASE D´EXPANSIÓ I DECLIVI

A principis de segle, les gallines de raça Catalana Prat ja han sobrepassat les fronteres de Catalunya i poden trobar-se a les illes Balears, Llevant, Andalusia, Madrid, Galicia, i altres regions del nord. En Europa, existeixen exemplars a França, Bèlgica i Alemanya. En 1910, amb motiu de l´Exposició del Centenari Argentí, Castelló va enviar diversos lots a aquest país que van ser acollits amb entusiasme, per les seves capacitats reproductores i excel.lent carn. Quinze anys més tard, en 1925, hi ha censades 8.000 gallines en les repúbliques platenques d´Argentina i Uruguai, d´on s´exportarien, posteriorment, a Xile. En el primer concurs de posta celebrat a Sudamèrica van guanyar les gallines Prat amb una mitjana de 184 ous per any.

La Catalana de la Plata

A principis dels anys 20, la raça Prat entra en un període de declivi provocat per l´actitud mercantilista de nombrosos productors que, emparats en la fama de les aus, venen qualsevol producte sota aquesta denominació, originant una important pèrdua de confiança per part dels consumidors i l´heterogeneïtat dels galls i les gallines. La venda decau i tan sols alguns agricultors de la zona i granges especialitzades mantenen la raça pura, amb destinació, fonamentalment, al consum propi. Nombroses publicacions i opinions arribades de Sudamèrica es queixen de la manca d´homogeneïtat dels exemplars arribats de la península i asseguren que, mentre que a Espanya s´ha abandonat la selecció, ells sí l´estan duent a terme, donant-se casos d´enviaments de raça Prat amb destinació a Catalunya. Com anècdota, van proposar rebatejar-la anomenant-la “Catalana del Plata”, en comptes de “Catalana del Prat”.

Granja Colominas. Fotografia pertanyent al grup de Facebook "Postales y Fotos Antiguas del Prat de Llobregat", dirigit per Pedro García Vela

3. RESORGIMENT I AUGE

Entre finals de la dècada dels anys vint i principis dels trenta, la raça Catalana del Prat sembla ressorgir de les seves cendres –com l´au Fénix-, de la mà de Salvador Castelló i altres entusiastes avicultors, que duen a terme la feina de nova selecció i millora, establint les característiques definitives que després li donaran tanta fama com productora. En 1924 es produeix la presentació “oficial” de la raça Prat en el II Congrés Mundial d´Avicultura, celebrat a Barcelona i un any més tard, el matrimoni format per Jose Colominas Vergés i Rosa Álvarez obren les portes de la primera Granja Avícola Prat, amb seu en l´actual carrer Centre. Cinc anys més tard, en 1930, el matrimoni inaugurarà un nou concepte de granja avícola, encara exemplar en el moment de la seva desaparició (1971), que millora i exporta a nivell internacional el nou patró de raça aprovat l´any 1930.

La Granja Avícola Colominas

El nou concepte de granja-jardí inaugurat per José Colominas i Rosa Álvarez incloïa un llac artificial, grans espais pels animals, plàtans, desmais, tarongers, rosers i d´altres plantes aromàtiques; camins de terra, pèrgoles i miradors; tot això, dissenyat tant per al benestar dels cuidadors, com dels animals –fonamentalment ànecs, oques i gallines de raça Prat-, pels quals tant amor professaven.

4. DECLIVI DE LA RAÇA CATALANA DEL PRAT

A partir de la dècada dels anys trenta, i sobretot entre els anys seixanta i setanta, la raça Prat entra de nou en declivi, como a conseqüència de l´entrada al nostre país de noves races americanes, millorades genèticament, que permeten la seva comercialització extensiva en grans naus, rebaixant el preu i, sobretot, la qualitat.

En un concurs anual de races de gallines catalanes del Prat, celebrat l´any 1935 en l´Institut Agrícola de Sant Isidre (Barcelona), els jutges es queixen de la poca qualitat dels exemplars presentats durant aquest i els anteriors certàmens, arribant a deixar deserts els primers premis corresponents a la lleonada antiga (amb apèndix i clavell), en les categories de galls, gallines i trios; i de la lleonada moderna (sense apèndix, ni clavell), en les categories de galls i trios (1).

Malgrat això, entre 1940 y 1961, avicultors especialitzats, como José Colominas, Emilio Trinxet o Ramón Gené, van comercialitzar de forma satisfactòria ous, pollastres i capons –inclosos en els menús dels restaurants més refinats-, i van continuar amb els treballs de millora de la raça. El 4 de novembre de 1961 es produïa un trist succés: “víctima de ràpida malaltia, ha mort cristianament al Prat de Llobregat don José Colominas Vergés, cap de la Unió Catalana d´Avicultors i Cunicultors (...) un dels pioners de l´avicultura espanyola i un dels creadors de la puixança actual d´aquesta important branca de la nostra ramaderia. En la seva primera joventut, va col.laborar amb el seu pare i amb l´inoblidable professor don Santiago Castelló en la fixació de les característiques racials de la gallina catalana del Prat, havent dedicat tota la seva vida a la selecció i millora d´aquesta raça”, publicava el diari La Vanguardia (2).Aquest esdeveniment va semblar constituït el preludi d´una sèrie de dissorts que van desembocar en el declivi de la raça i en la desaparició de la Granja Avícola Colominas, anunciada en 1968 , i narrada en 1971, pel mateix diari (4): “La famosa Granja Avícola Prat, orgull local fins a l´extrem que es denomina “pota blava” a aquesta raça aviar, és ara un munt de rafals que van desapareixent amb la construcció d´habitatges. Hi ha qui diu que amb això se li ha donat una estocada de mort al manteniment d´aquesta raça aviar, amb tant afany seleccionada per don José Colominas Vergés”

La senyora Rosa Álvarez, vidua de Jose Colomina. Fotografia pertanyent al llibre "Tots els colors del Prat"

5. RENAIXEMENT I CONSOLIDACIÓ

En 1974, la FAO (Organització per a l´Alimentació i l´Agricultura) va recomanar la preservació dels recursos genètics autòctons, des de les perspectives científica, cultural, econòmica i productiva. Un any més tard, l´Ajuntamet d´el Prat de Llobregat va sol.licitar la recuperació de la raça de gallina Catalana del Prat. Amb la col.laboració del professor Corominas i nombrosos avicultors de la zona, es va procedir a seleccionar i recollir exemplars que conservessin els caràcters distintius, per a iniciar la seva reproducció intensiva. La senyora Rosa Álvarez va enviar un lot de 500-600 pollets als Serveis Tècnics d´Agricultura i Ramaderia de la Diputació de Barcelona, amb la finalitat de que iniciessin la seva criança, conservació i reproducció. Altre lot va ser enviat, pel doctor Fernando Orozco, a l´Institut d´Investigacions Agronòmiques d´Alcalà d´Henares, que ell mateix dirigia. Es posava així en marxa el procés de recuperació i conservació, definitius, de la raça autòctona. Les persones interessades podien adquirir ous de “pota blava” per a criar-los en les seves granges o masies.

L´any 1984 es va incorporar un lot de 200 galls i gallines Prat Lleonada a la Unitat Genètica Avícola del IRTA (Institut de Recerca i TecnologiaAgroalimentàries), per a iniciar un programa de conservació, definició, caracterització i millora genètica de la raça. Un any més tard, en 1985, es crea l´Associació de Criadors de Raça Prat, amb l´objectiu de conservar i divulgar les qualitats d´aquestes gallines, i promoure la Fira Avícola, que es celebra, ininterrompudament, des de 1975. A partir de l´any 1986 es duen a terme els treballs de millora genètica de la classer Prat Lleonada, atenent a dues línies d´actuació:

1. Augmentar la grandària i la producció d´ous i reduir l´edat de posada de les gallines.
2. Avançar el creixement i augmentar el pes dels galls.

Una vegada aconseguits aquests objectius, es va procedir a l´encreuament dels espècimens modificats, creant una nova estirp de galls i gallines millorats genèticament, per a augmentar la productivitat i, per tant, la rendibilitat de l´avicultor.

En 1987, l´Associació de Criadors de Raça Prat va aconseguir de la Generalitat de Catalunya la Denominació de Qualitat dels seus pollastres i capons i, temps després, la Indicació Geogràfica Protegida (IGP), atorgada per la Comunitat Europea.

Actualment, la raça Prat –en les seves dues varietats: Lleonada i blanca-, està reconeguda a nivell internacional per l´excel.lent qualitat dels seus ous, pollastres i capons; la seva supervivència està assegurada per l´important material genètic existent i les seves vendes ascendeixen, de forma generalitzada, any rere any. Continua sent un producte minoritari, perquè la seva criança és pràcticament “artesanal”, però les perspectives de futur, a pesar de la crisi, són favorables. El repte actual consisteix en distribuir el seu consum al llarg de l´any, ja que les vendes se centren, majoritàriament, en el període nadalenc.