Ermita de la Mare de Déu de Bellvitge

Ermita de la Mare de Déu de Bellvitge

L'ermita romànica de la Mare de Déu de Bellvitge forma part, al costat de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, del patrimoni històric i artístic del terme municipal de l'Hospitalet de Llobregat. Aquesta petita joia del romànic es troba situada en la barriada obrera de Bellvitge, pràcticament engolida per enormes blocs de pisos. L'actual santuari és una reconstrucció de maçoneria irregular duta a terme al voltant de l'any 1717. L'edifici consta d'una sola nau rectangular amb absis de planta quadrada i un petit campanar amb corona piramidal. La façana, de perfil barroc, presenta una portalada amb llinda treballat. La casa adjacent, que abans albergava l'ermità (Donat) que la custodiava, va ser substituïda per un porxo durant la restauració duta a terme l'any 1959; encara que aquest també ha estat eliminat durant l'última reconstrucció portada a terme.

Explica la llegenda
Estant un mosso cuidant d'un ramat de bous, va observar que un dels animals que pasturaven, romania, dia rere dia, furgant ansiosament en el mateix lloc. Intrigat per l'actitud de l'animal, el mosso va decidir acostar-se i llavors va descobrir un enorme resplendor que sortia d'entre la mala herba. La seva primera reacció davant fet tan sorprenent, va ser la de fugir i així ho va fer fins a trobar un grup de pagesos que, després d'escoltar el relat, van decidir acompanyar-lo, descobrint una petita imatge, toscament llaurada, de la Verge que emergia d'entre la mala herba . Van portar la imatge a la capella romànica de Santa Eulàlia de Provençana (Hospitalet de Llobregat) i allà la van dipositar a la custòdia del rector. Al dia següent, quan anaven a adorar-la, van descobrir, sorpresos, que la talla havia desaparegut, sense deixar rastre. Aquella mateixa tarda el pastor la va tornar a trobar. La imatge havia regresat al mateix lloc on la va descobrir, i així és com, finalment, van decidir-se a construir en aquest lloc màgic una església, cap a l'any 1050, aproximadament. La primitiva imatge de Bellvitge va desaparèixer durant la guerra dels Segadors i la que la va substituir va córrer la mateixa sort, durant la invasió francesa de l'any 1808.

Una mica d'història
L'ermita de Bellvitge es trobava situada en una zona pantanosa al peu del camí que comunicava Barcelona amb València, en ple delta del Llobregat. Va tenir el seu origen en una capella privada, en la masia de Malvitge, utilitzada pels habitants d'aquesta zona, entre els quals es coneix l'existència de Arsenda Benvitge, un cognom que fa referència a la masia. En les diverses prospeccions arqueològiques dutes a terme al voltant de l'ermita s'ha trobat un cementiri medieval i ceràmiques que daten de l'època de la seva edificació (segles X a XI). Al cementiri, que conté restes humanes, s'han localitzat 9 tombes, entre elles la d'un nen. Estava situat al costat d'una església, en la finca anomenada Mas Malvitge.
Primeres referènciesLa primera referència escrita correspon a un traspàs de propietat, el 8 de maig de 1057, en època de Ramon Berenguer I, Comte de Barcelona. El 25 d'octubre de 1279 trobem una donació efectuada a la parròquia de Santa Eulàlia per a la construcció de l'ermita de Santa Maria de Benvitge (no es citaria com Bellvitge, fins 1283). Però no serà fins l'any 1372 en què s'esmenta concretament la capella amb motiu d'una llicència atorgada al vicari de Provençana per a celebrar-hi missa. El 17 de gener de 1493 la ciutat de Barcelona va fer donació a la parròquia de les pedres necessàries per a la construcció de l'ermita.

Façana barroca de l´ermita

El decliviLa naturalesa i el pas del temps no van respectar a la petita ermita i les contínues inundacions i riuades del riu Llobregat la van anar enterrant, danyant i sumint en l'oblit. Excavacions realitzades en el santuari demostren que el sòl de la capella ha estat alçat en almenys tres ocasions. Tampoc cal oblidar que degut a la seva aïllada ubicació ha patit innombrables saquejos al llarg de la seva història. Després de dècades d'incertesa i abandonament, l'ermita va romandre tancada durant 4 anys, en estat de ruïna, fins que l'any 2003, gràcies a l'empenta dels veïns es va dur a terme la rehabilitació definitiva, finançada per l'Ajuntament de l'Hospitalet i l'Arquebisbat de Barcelona, tornant-se a obrir al públic per a celebracions religioses
Origen del nom
Existeixen almenys dues versions, que explicarien l'origen del nom: Alguns historiadors opinen que el nom de Bellvitge deriva de la paraula "bell viatge" (bon viatge). En paraules del senyor Ramon Piñol, de l'Institut Municipal d'Història de Barcelona: "El nom venia assenyalat per la invocació cap a aquesta Verge, que li dedicaven en un desig de bon viatge quan havien d'emprendre rutes cap a camins plens de perills i dificultats." No obstant això, en els darrers anys, ha cobrat força entre els estudiosos la hipòtesi que la paraula deriva del nom d'una dona, d'origen visigot, lamada Amalvígia. El nom va derivar a Malvitlla (nom d'una masia propera), i després a Bellvitge.

L'ermita de Bellvitge va portar, durant segles, una vida paral.lela a l'ermita de Sant Pau, situada en el Prat de Llobregat. Ambdues ermites medievals es trobaven situades a semblant distància del riu Llobregat, que les separava i ambdues oferien anàloga construcció i constitució. Únicament difereixen en la seva pervivència, ja que mentre l'ermita de Sant Pau va ser abandonada l'any 1556, amb motiu de l'erecció de l'església parroquial pratenca, l'ermita de Bellvitge ha sobreviscut fins als nostres dies, gràcies, sobretot, l'afany d'un veïnat totalment entregat. Durant molt de temps aquesta petita església ha estat punt de trobada i esbarjo de les persones que habiten el barri.




Referències:
Prat de Llobregat (Assaig Històric). P. Andrés de Palma de Mallorca, OFMCap.
Una joia del romànic entre blocs de pisos. El País.com. Glòria Ayuso (2003.08.09)
Festa per celebrar la rehabilitació de l'ermita. Societat. (11-11-2002)www.bellvitgejose.blogspot.com
www.wikipedia.com
www.lasmaquetas.com