La masia de Cal Monjo, també coneguda com Torre de l´Estacada o Font Romeu, està situada al districte de la Ribera del Prat de Llobregat, al límit amb el terme municipal de Sant Boi; prop del riu, que passava a pocs metres de l'edificació. Fonts orals daten la seva construcció a finals del segle XV, paral.lela al descobriment d'Amèrica, el que la converteix en la masia, encara en peus, més antiga del delta del Llobregat. El seu estat actual, però, no convida a l'optimisme: tot i estar catalogada com a element arquitectònic protegit per l'Ajuntament del Prat de Llobregat, la masia es troba deshabitada i en estat de ruïna. El seu futur, si algú no hi posa remei, no sembla ser altre que el de desaparèixer.
Estat actual de la masia de cal Monjo
LA MASIA
La masia de Cal Monjo pertany al grup de les anomenades masies basilicals, que es caracteritzen per estar compostes per tres cossos: dos laterals i un de central, més ample i elevat; amb una superfície total, aproximada, d'uns 600 M2. La coberta, a dues vessants, desguassa cap a un canaló situat en les façanes laterals que recull i emmagatzema l'aigua en una cisterna. L'organització interna és típica d'aquest tipus d'edificacions: planta rectangular, orientada a migdia - façana mirant al mar-, amb planta, pis i golfes. La planta baixa estava destinada a les dependències més comunes: cuina, menjador, celler i estable; la primera planta estava destinada a dormitoris, i les golfes a emmagatzemar el gra i alguns estris i ormeigs. El material de construcció emprat és la pedra de Montjuïc, encara que també podem trobar rajoles i maons de fang cuit. L'element més característic d'aquest habitatge és la seva façana, decorada a mitjans del segle XX amb esgrafiats, rellotge de sol i plafó ceràmic que representa a Sant Antoni. Sobre el balcó esquerre es pot llegir la inscripció: "LA TORRA DAN FON RUMEU". L'accés principal és un arc de mig punt de pedra sorrenca vermellosa que es troba enterrat un metre sobre el nivell actual del carrer, com a conseqüència de l'acumulació de sediments provocada per les nombroses riuades ocorregudes; sobre la clau de la porta hi ha la següent inscripció: "IVSEPHVS RUMEUS. ME FECIT. 1670 ", el que dóna testimoni de l'antiguitat d'aquesta construcció. A l'esquerra de la casa encara es conserven les restes del primitiu habitatge pairal. El pati, orientat cap al sud, alberga arbrat divers, on destaca una enorme palmera, i un pou d'aigües freàtiques. Una tanca perimetral de pedra protegia tot el conjunt contra el sempre present risc d'inundacions.
La masia de Cal Monjo pertany al grup de les anomenades masies basilicals, que es caracteritzen per estar compostes per tres cossos: dos laterals i un de central, més ample i elevat; amb una superfície total, aproximada, d'uns 600 M2. La coberta, a dues vessants, desguassa cap a un canaló situat en les façanes laterals que recull i emmagatzema l'aigua en una cisterna. L'organització interna és típica d'aquest tipus d'edificacions: planta rectangular, orientada a migdia - façana mirant al mar-, amb planta, pis i golfes. La planta baixa estava destinada a les dependències més comunes: cuina, menjador, celler i estable; la primera planta estava destinada a dormitoris, i les golfes a emmagatzemar el gra i alguns estris i ormeigs. El material de construcció emprat és la pedra de Montjuïc, encara que també podem trobar rajoles i maons de fang cuit. L'element més característic d'aquest habitatge és la seva façana, decorada a mitjans del segle XX amb esgrafiats, rellotge de sol i plafó ceràmic que representa a Sant Antoni. Sobre el balcó esquerre es pot llegir la inscripció: "LA TORRA DAN FON RUMEU". L'accés principal és un arc de mig punt de pedra sorrenca vermellosa que es troba enterrat un metre sobre el nivell actual del carrer, com a conseqüència de l'acumulació de sediments provocada per les nombroses riuades ocorregudes; sobre la clau de la porta hi ha la següent inscripció: "IVSEPHVS RUMEUS. ME FECIT. 1670 ", el que dóna testimoni de l'antiguitat d'aquesta construcció. A l'esquerra de la casa encara es conserven les restes del primitiu habitatge pairal. El pati, orientat cap al sud, alberga arbrat divers, on destaca una enorme palmera, i un pou d'aigües freàtiques. Una tanca perimetral de pedra protegia tot el conjunt contra el sempre present risc d'inundacions.
Detall de la porta d´arc de mig punt i el balcó
Inscripció al balcó de cal Monjo: LA TORRA DAN FON RUMEU
LES ESTACADES
Fins fa unes dècades, el riu Llobregat feia dues meandres a l'entrada del delta, com a conseqüència de la disminució del pendent: un estava situat a Sant Boi i l'altre, anomenat la Marrada, transcorria entre el Prat i Cornellà, passant per darrere de la masia de Cal Monjo. Per aquests punts era on, normalment, es desbordava el riu. A partir de 1606 es van construir marges de defensa de terra que, al llarg d'uns 7 quilòmetres, transcorrien paral.lels al riu des de la demarcació de la Ribera fins a L´Estruch, però aquests marges, sovint, eren insuficients quan el riu es desbordava, provocant grans pèrdues, tant materials, com humanes. Per reforçar aquests dics, van començar a clavar grans estaques de fusta, d'uns 3 0 4 metres de longitud, que pretenien reforçar el terreny, en un intent desesperat de canalitzar el riu fins a la desembocadura, impedint les anomenades "sortides de mare". La masia de cal Monjo estava situada en una zona de "estacada", de manera que també era coneguda com torre de la Estacada.
Fins fa unes dècades, el riu Llobregat feia dues meandres a l'entrada del delta, com a conseqüència de la disminució del pendent: un estava situat a Sant Boi i l'altre, anomenat la Marrada, transcorria entre el Prat i Cornellà, passant per darrere de la masia de Cal Monjo. Per aquests punts era on, normalment, es desbordava el riu. A partir de 1606 es van construir marges de defensa de terra que, al llarg d'uns 7 quilòmetres, transcorrien paral.lels al riu des de la demarcació de la Ribera fins a L´Estruch, però aquests marges, sovint, eren insuficients quan el riu es desbordava, provocant grans pèrdues, tant materials, com humanes. Per reforçar aquests dics, van començar a clavar grans estaques de fusta, d'uns 3 0 4 metres de longitud, que pretenien reforçar el terreny, en un intent desesperat de canalitzar el riu fins a la desembocadura, impedint les anomenades "sortides de mare". La masia de cal Monjo estava situada en una zona de "estacada", de manera que també era coneguda com torre de la Estacada.
Façana de cal Monjo amb restes de l´antic esgrafiat
PROPIETARIS
Res sabem dels primers habitants de la primitiva masia de cal Monjo. El promotor de la masia actual, construïda l'any 1670, es deia Josep Romeu pel que era coneguda a Sant Boi com "Font Romeu". Anterior a aquesta denominació era la de Torre de la Estacada. L'any 1872 el propietari de Cal Monjo era Joan Ignasi Sostre. Després va anar canviant tant de propietaris com de masuvers: Francesc Pareres, Josep Parellada i finalment Josep Portillo i Julià i la seva esposa Antònia Puig Ginabreda, últims habitants de la masia. El nom de Cal Monjo sembla provenir d'una avantpassada de la família Portillo que posseïa una formació intel.lectual superior a l'habitual a la zona, de manera que era coneguda com la monja i, en conseqüència, el seu marit va ser anomenat el Monjo. L'actual propietari és Joan Marín i Giralt que utilitza les instal.lacions per guardar un ramat d'ovelles.
Res sabem dels primers habitants de la primitiva masia de cal Monjo. El promotor de la masia actual, construïda l'any 1670, es deia Josep Romeu pel que era coneguda a Sant Boi com "Font Romeu". Anterior a aquesta denominació era la de Torre de la Estacada. L'any 1872 el propietari de Cal Monjo era Joan Ignasi Sostre. Després va anar canviant tant de propietaris com de masuvers: Francesc Pareres, Josep Parellada i finalment Josep Portillo i Julià i la seva esposa Antònia Puig Ginabreda, últims habitants de la masia. El nom de Cal Monjo sembla provenir d'una avantpassada de la família Portillo que posseïa una formació intel.lectual superior a l'habitual a la zona, de manera que era coneguda com la monja i, en conseqüència, el seu marit va ser anomenat el Monjo. L'actual propietari és Joan Marín i Giralt que utilitza les instal.lacions per guardar un ramat d'ovelles.
PROTECCIÓLa masia de Cal Monjo es troba en l'actualitat deshabitada i en estat de ruïna. Tot i que es troba catalogada per l'Ajuntament del Prat de Llobregat com a element protegit d´"Arquitectura Residencial Rural", pendent d'un "estudi detallat sobre l'estat de solidesa de les parts a protegir", que mai arriba; el cert és que , entre tant, el seu futur no sembla ser altre que el de desaparèixer. Cal Monjo forma part del patrimoni històric, paisatgístic i arquitectònic del delta del Llobregat; de 500 anys de lluita de valents homes i dones contra un mitjà inhòspit, desagraït, cruel i, alhora, bell i seductor. El gran historiador Jaume Codina (1) escrivia: “Nosaltres som els hereus d´aquella massa que desfilà pel nostre aire i la nostra terra durant segles i segles. Aquí van viure, estimar i odiar. Aquí són, encara que no els veiem: som nosaltres mateixos, materialment. (...) No hauria estat possible la nostra modesta, minúscula ascensió, sense ells. Sense la seva pols i la seva suor, el seu amor i el seu odi” (2). Cal Monjo no només hauria d'estar protegida, hauria d'estar restaurada i formar part del nostre paisatge agrari durant, almenys, altres cinc-cents anys més. Crec que és una vergonya i un menyspreu als nostres avantpassats deixar que aquesta històrica masia s'ensorri en silenci, però, pel que sembla, ningú farà res per evitar-ho. Quàntes masies quedaran en peu al delta del Llobregat d'aquí a 50 anys? I si ens remuntem 100 anys, quedarà alguna?. La masia catalana forma part del patrimoni arquitectònic e històric de Catalunya, però les autoritats semblen haver-se oblidat d'elles; pitjor encara, si per casualitat s'enrecorden, és per expropiar-les per tal de poder dur a terme els seus extravagants plans urbanístics o immobiliaris. Ningú farà res per evitar-ho?
NOTES:
(1). Per més informació podeu consultar l'entrada "Jaume Codina i Vilà" d'aquest mateix bloc.
(2). La gent del fang. Jaume Codina i Vilà. Pàgina 28.
Referències:
- www.ca.wikipedia.org. Cal Monjo.
- Inventari d´edificació tradicional. Cal Monjo / Torre de l´Estacada.
- www.lannarie.blogspot.com. Cal Monjo o Torre de l´Estacada (La Ribera)
- www.bestiolesdemarina.blogspot.com. Cal Monjo:500 anys d´història del delta s´ensorren.
- www.fundaciosigea.org. La vida als masos del delta.
- L´agricultura al delta del Llobregat. Parca Agrari del Baix Llobregat. Diputació de Barcelona.
- Ateneu Familiar de Sant Boi de Llobregat (Febrer 1885-1969).
- Un flaix a la ciutat del Prat. Visita per a Mestres i professorat. 9 de setembre de 2008. El Prat de Llobregat.
- La gent del fang. Jaume Codina i Vilà.
- Infraestructures Pratenques. 965-1950. Joan Lluís Ferret i Pujol.
(1). Per més informació podeu consultar l'entrada "Jaume Codina i Vilà" d'aquest mateix bloc.
(2). La gent del fang. Jaume Codina i Vilà. Pàgina 28.
Referències:
- www.ca.wikipedia.org. Cal Monjo.
- Inventari d´edificació tradicional. Cal Monjo / Torre de l´Estacada.
- www.lannarie.blogspot.com. Cal Monjo o Torre de l´Estacada (La Ribera)
- www.bestiolesdemarina.blogspot.com. Cal Monjo:500 anys d´història del delta s´ensorren.
- www.fundaciosigea.org. La vida als masos del delta.
- L´agricultura al delta del Llobregat. Parca Agrari del Baix Llobregat. Diputació de Barcelona.
- Ateneu Familiar de Sant Boi de Llobregat (Febrer 1885-1969).
- Un flaix a la ciutat del Prat. Visita per a Mestres i professorat. 9 de setembre de 2008. El Prat de Llobregat.
- La gent del fang. Jaume Codina i Vilà.
- Infraestructures Pratenques. 965-1950. Joan Lluís Ferret i Pujol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada