El Prat de Llobregat fou conegut, durant segles, com “el poble de les febres” ; nom genèric que comprenia malalties tals com el paludisme, la disentería, el tifus i les hepatitis; produïdes pels mosquits i l’aigua no potable. La manca total de condicions higièniques al delta del Llobregat, fins fa ben poc, va causar veritables estralls als nostres avantpassats, indefensos a mercè d´un medi hostil e inclement. Aquestes són petites històries d’aquella gent, marcada per la insalubritat, la pobresa, la incultura, la violencia, el treball i la suor pegada al cos, però sobretot, per un amor desmesurat cap aquesta terra.

dilluns, 11 de febrer del 2013

El crim del Prat (1/4)

El dimarts, 28 d´abril de 1914, Joan Rivera Campaña (1), d´uns trenta-cinc anys d´edat, va arribar a l'estació del Prat de Llobregat, procedent de Sants, amb destinació a un mas proper. Entre els seus útils, portava una llanterna sorda (2) i un martell. La nit era plujosa i fosca, sense lluna. Va saltar del tren abans que aquest s'aturés, va travessar per entre els límits d'un mercaderies detingut, i es va dirigir a la porta de sortida, on va entregar el seu bitllet al porter. Va caminar per camins de terra, saltant tolls i relliscant a cada pas, fins arribar a la masia de can Farrés, on la seva mare havia servit uns anys, quan ell era encara un nen.
Domingo Vallhonrat Comas, masover de la masia, es va sorprendre quan va veure arribat a Joan Rivera; eren les nou de la nit. Però coneixia aquell home des que era un noi i li va oferir la seva hospitalitat.
- Bona nit, senyor Vallhonrat -va saludar el visitant-. Perdoni que el molesti, però estic buscant la meva mare i em preguntava si per casualitat no hauria estat aquí. Ja sap vostè que amb la seva malaltia ens preocupa que estigui sola.
- No fill meu. Ho sento -va contestar Domingo-. Fa temps que no veiem la teva mare, però no et preocupis, segurament estarà bé. Si vols, pots passar aquí la nit i demà continues la recerca.
- Gràcies senyor Vallhonrat -va respondre Rivera-. Suposo que estarà a Sant Climent, a casa de la seva germana, però no estaré tranquil fins que la trobi. Li agraeixo el seu oferiment.
- No hi ha res a agrair, Joan. Has sopat? Nosaltres ja hem acabat, però podem oferir-te un plat.
- Moltes gràcies, senyor Vallhonrat!, però no tinc gana.
- Doncs et portaré un got de llet. No és bo anar a dormir amb l'estòmac buit -va oferir Domingo-.

Masia de can Farrés

La masia de can Farrés està situada a la zona de la Ribera, la més allunyada del mar, a l'oest de l'estació de ferrocarril. Està formada per dos habitatges annexes, amb planta baixa i pis. En una de les galeries destaquen vuit arcs de ferradura. Hi vivien el senyor Domingo, la seva dona, Antònia Vallhonrat, la seva mare, Carme Comas Ràfols, i els tres fills del matrimoni: Teresa, Consuelo i el jove Domingo, de tretze anys d'edat. A la quadra, dormina el mosso Pere Escoda i Sabaté.
El matrimoni Vallhonrat va oferir al convidat el llit de Domingo, acomodant al seu fill entre ells. Les feines del camp i de la llar eran dures i havien de matinar per fer-les. La sortida i la posta de sol regien les seves vides. Entre dos quarts de dues i les dues de la matinada, mentre tots dormien confiats, Joan Rivera, a qui tothom coneixia com el gandumbas (3), es va aixecar, va encendre la llanterna que portava, va agafar el martell, i es va encaminar al dormitori del matrimoni. Era un home casat, de mitja alçada, amb un fi bigoti a la cara, i una lesió en un dels seus braços que li provocava una important incapacitat. La pèrdua del seu pare, i la malaltia mental de la seva mare, havien marcat, des de jove, el seu caràcter. Ara, els problemes econòmics, marcarien el seu destí. Guiat per la llum que projectava la llanterna, va començar a descarregar tremends cops de martell sobre el matrimoni i el seu fill que, horroritzats, udolaven de dolor. La cridòria i els laments van despertar l'avia, a les dues filles, i al mosso Pere Escoda que, espantat, va encendre una llum en la quadra, per esbrinar què estava pssant. Joan Rivera, en veure's descobert, va deixar el martell sobre el llit, va abandonar l'habitació, va agafar una aixada del portar, va sortir al carrer i es va dirigir a la quadra, colpejant repetides vegades al mosso, fins que l'eina es va trencar, quedant clavada en el seu cap. Mentrestant, Antònia Vallhonrat, ferida de gravetat, havia sortit a l'era i cridava demanant auxili. Rivera la va perseguir, colpejant-la amb el mànec de l'aixada fins que la dona va aconseguir entrar de nou a la casa, tancant la porta darrere seu.
.
Vista de la quadra on dormia Pere Escoda i Sabaté. Fotografia publicada al diari "Mundo Gráfico", amb data 6-5-1914. Pàg. 25

L´assassí, en un últim intent de portar a terme el seu comés, va agafar una destral de la quadra, es va acostar a la porta, i va fingir la veu, fent-se passar per un mosso d'una masia propera que venia a auxiliar-los. Però l'engany no va fer efecte i la família Vallhonrat va mantenir la porta tancada, a resguard del criminal. Mentrestant, els crits d'auxili havien despertat els veïns Joan Portillo i Josep Noguera que acudien a ajudar-los, efectuant trets d'avís. L'agressor, en veure's acorralat, va fugir camp a través, aprofitant la foscor de la nit i va desaparèixer sense deixar rastre. Minuts després, van arribar el cap de sometents (4), senyor Codina, acompanyat d'un vigilant, els mossos d'esquadra, el metge de la població i el jutge municipal, atenent els ferits i incoant les primeres diligències.

Domingo Vallhonrat traslladat a l´hospital. Fotografia publicada al diari "Mundo Gráfico", amb data 6-5-1914. Pàg. 25

NOTES:
(1). En els mitjans de comunicació no hi ha unanimitat sobre el nom d'aquest personatge. En algunes publicacions apareix com Joan Rivera Campaña, en altres, como Joan Rivera Campània o inclús com Joan Rivera Camami. Fins i tot el primer cognom apareix escrit, indiscriminadament amb "b" o amb "v". Jo he utilitzat el que es va aportar a partir del judici, ja que les primeres notícies del succés eren molt confuses.
(2). Es coneixia com llanterna sorda a un tipus de fanal portàtil, proveït de nansa i una sola cara de vidre, que permetia a la persona que el subjectava poder veure, sense ser vist.
(3). Es coneix per "gandumbas" a una persona vaga o gandul.
(4). El sometent és una institució catalana d'autoprotecció, de caràcter civil i, per tant, no vinculada amb l'exèrcit.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada