Imatge publicada al diari La Vanguardia, el dia 10-01-1961. Fotografia realitzada per Pérez de Rozas
El Dilluns 9 de gener de 1961, a les set hores i vint-i-cinc minuts, va tenir lloc a la bifurcació d'agulles de Casa Antúnez, de l'Hospitalet de Llobregat, un tràgic xoc frontal entre un tren de mercaderies que provenia de l'estació de Sants i un tren exprés procedent de València, amb destinació a Barcelona. El brutal impacte va provocar que la locomotora elèctrica de mercaderies bolqués cap al marge dret, mentre que part del comboi de passatgers va quedar convertit en un munt de ferros i fusta, amb un balanç total de 25 morts i una cinquantena de ferits. A l'exprés viatjava l'expedició del RCD Espanyol, que tornava de jugar a Mestalla un partit corresponent al Campionat Nacional de Lliga. Avui fa 50 anys d'aquell fatídic accident.
L'ACCIDENT
Al tren de mercaderies, que circulava a uns 30 km/h, viatjaven Fernando Benavente Molero, com maquinista, i Antonio Àvila Lloret, com a ajudant; mentre que en l'Exprés 704 de València viatjaven un total de 360 persones, repartides entre la locomotora elèctrica, un furgó d'equipatges, el “calderín” i 6 cotxes de passatgers distribuïts de la manera següent: vagó metàl.lic de 1ª (núm. 6138), vagó metàl.lic mixt de butaques per segona classe (núm. 1030), vagó de fusta per a passatgers de 2ª classe (núm. 2366), dos vagons metàl.lics de 3ª classe, i un cotxe llit, també metàl.lic. L'accident va tenir lloc al quilòmetre 672,900 de la línia fèrria, prop de l'autovia de Castelldefels i pròxim a l'ermita de Bellvitge, al terme municipal de l'Hospitalet de Llobregat.
Sembla ser que el succés va obeir a un error humà provocat pel maquinista de l'exprés de València, Fernando Ruiz Noriega, que no va advertir les dues senyals lluminoses grogues de precaució que, de forma esglaonada, obligaven a reduir la marxa. El tren va continuar circulant a velocitat de ruta, uns 80 km/h, fins a advertir la senyal vermella de perill que obligava a realitzar una aturada total. Quan finalment es van activar els frens, ja no hi havia temps surficient per evitar el xoc contra el mercaderies. Com a conseqüència del brutal impacte, van resultar morts Fernando Benavente Molero i Nicolás Fernández Fernández-ajudant de l´exprés-, en tant que Antonio Àvila Lloret i Fernando Ruíz Noriega resultaven greument ferits. El fet que entre els vagons de passatgers s'alternessin unitats metàl.liques amb una altra de fusta va contribuir, segons sembla, a incrementar el nombre de víctimes. El vagó mixt, d'estructura metàl.lica, va penetrar en el de fusta que el seguia, arribant fins a l'altura de la novena finestreta, sembrant-ho tot de cadàvers. També entre els passatgers de la unitat metàl.lica van resultar ferides diverses persones a conseqüència de les nombroses estelles que van entrar. Pel que fa a la resta dels vagons, la primera unitat va registrar també diversos afectats, mentre que en les restants, pel que sembla, només hi van haver cops i contusions lleus.
Ernesto Pons, entrenador del RCD Espanyol, que viatjava al cotxe llit amb la resta de l'expedició, relatava d´aquesta manera el succés: "de sobte hem notat una sacsejada molt forta, seguida de frenada, el que s'ha repetit dues o tres vegades, fins que el comboi s'ha aturat a uns sis metres. Com a conseqüència de semblant aturada, hem caigut tots al terra, uns a sobre d'altres, però ens hem aixecat de seguida, sense donar-li importància, tenint la impressió que algú havia premut el timbre d'alarma i el tren s'havia aturat, d'una forma fins i tot exagerada. Hem obert una finestreta i no hem vist absolutament res anormal ni extraordinari, però a mi mateix se m'ha acudit baixar i he quedat impressionat al comprovar el xoc amb un mercaderies i la gran trencadissa. Els nostres tres primers vagons i la màquina estaven materialment encastats en els del tren oponent ... Uns vagons estaven sobre d'altres fets estelles i allò era un munt de ferro torçat, fusta, sang i aguts laments ... "(1).
LES LABORS DE RESCAT
Entre les víctimes de l'accident, gairebé totes elles ubicades al vagó de fusta, es trobaven 9 estudiants i un professor que viatjaven a Barcelona després de finalitzar el seu període de vacances de Nadal, els germans Gonzalo Villalba Aguilar i Miguel Villalba Aguilar, de 7 i 5 anys, respectivament, i els seus pares, Miguel Villalba Palomar i Amparo Aguilar, que van morir durant el trasllat a l'hospital. També van morir a conseqüència de l'impacte José María Pallejà Sangenis, cap del tren de mercaderies, José Luis Maroto Echevarría, ferroviari, i José Gutiérrez Giménez, encarregat del “calderín” de l'exprés. Però el mal podia haver estat molt més gran, ja que l'incident va provocar la caiguda dels cables elèctrics que, per sort, no van causar cap perjudici entre els passatgers supervivents.
Al lloc del sinistre van acudir de forma immediata els serveis d'emergències: Bombers de Barcelona, Creu Roja, Policia Armada, Guàrdia Civil, així com diferents autoritats de l'Hospitalet i Barcelona. Les tasques de rescat van durar prop de 10 hores, encara que els primers auxilis als ferits van venir de mans dels propis passatgers del tren, de nombrosos veïns de l´Hospitalet de Llobregat que es van acostar al lloc del sinistre i fins i tot de diversos obrers de la fàbrica " La Seda de Barcelona ", al Prat de Llobregat, que es van traslladar al lloc amb bufadors, per ajudar els bombers en les accions de rescat.
El massatgista del RCD Espanyol, senyor Fernández, que acompanyava l'expedició, va improvisar una farmaciola d'urgència per ajudar, al costat del jugador Torres, a nombrosos ferits. Pel que fa a l'expedició blanciblava, Ernesto Pons afegia: "Per la nostra banda, tot s'ha reduït a petits cops i al consegüent ensurt al baixar del tren i adonar-nos de la dramàtica envergadura que tenia xoc tan fenomenal. Tots, amb el massatgista Jaime Fernández, hem col.laborat en el rescat de les víctimes i a atendre o prestar els primers auxilis als ferits ". (1)
El dimarts, 10 gener 1961, es van celebrar les honres fúnebres per les víctimes en el cementiri de l'Hospitalet de Llobregat i posteriorment es va procedir al seu trasllat als diferents llocs de sepeli. Aquest mateix dia van quedar suspeses les classes en les diferents Facultats Universitàries en senyal de dol pels nou estudiants morts.
ELS SUPERVIVENTS
Entre les múltiples històries dels supervivents d'aquest accident, trobem les del matrimoni d'Alacant, Carlos Torra i la seva dona, que van cancel.lar el seu viatge i van vendre els seus bitllets poc abans de sortir el tren; la de l'estudiant Vicente Serradell, que va escapar de la mort en sortir disparat per la finestra; la dels estudiants Juan Palomares, Salvador Vendrell, Vicente Meseguer, Manuel Cortés, Salvador Verdaguer i Vicente Domínguez, que van realitzar el viatge en el vagó de 3ª classe perquè no quedaven bitllets de segona; o el de Vicente Ballester, de 28 anys, que viatjava en el mòdul de fusta, de camí a Anglaterra, on esperava contreure matrimoni amb la seva promesa Amparo Hernández. En sentir l'estrèpit, Vicente es va llençar ràpidament al terra, on va quedar empresonat per una barra de ferro. Després de ser rescatat, amb ferides lleus, va intervenir també en les tasques de rescat i auxili dels ferits.
Malgrat l'elevat nombre de víctimes i ferits, la magnitud de la col.lisió va poder haver estat de major magnitud, tenint en compte que el nombre de passatgers que viatjaven en l'exprés de València ascendia a unes 360 persones.
El matí del 9 de gener de 1961, la societat catalana va despertar consternada pel tràgic accident ferroviari succeït a l'Hospitalet de Llobregat. L'elevat nombre de víctimes, unit al fet que moltes d'elles eren joves estudiants que tornaven a Barcelona després de les vacances de Nadal, va fer que l'opinió pública acollís la tràgica notícia amb sincera emoció. En paraules de José Maria de Sagarra (2): "la mort en el temps d'un sospir i en un espai limitat" s'havia acostat a les nostres llars i s'havia instal.lat a la consciència col•lectiva dels ciutadans de Barcelona i de tota Espanya. "És evident que la desgràcia es podia haver evitat, però també és una veritat que en aquesta classe de successos concorren determinats fatalismes, i que el seu esdeveniment és sempre rar i excepcional. (...) En aquests casos ens inclinem davant la fatalitat i la desgràcia ". (2)
Moltes vides de joves i grans van quedar esbiaixades aquell matí de gener a conseqüència del fatal accident. Moltes més van plorar la seva pèrdua i van haver d'aprendre a viure sense els seus éssers estimats. La fatalitat sembla trobar sempre un lloc per instal.lar-se en els nostres fets quotidians, als nostres cors. És hora d'entonar una nova oració per les víctimes i d'agrair a tots aquells homes i dones que van ajudar amb el seu esforç, de forma desinteressada, a que la tragèdia no fos més gran.
NOTES:
1 .- Declaracions de l'entrenador senyor Ernesto Pons. La Vanguardia, 1961.01.10. Pàg.5
2 .- El volant macabre. Un tema de gran actualitat. José María de Sagarra. La Vanguardia. Domingo, 15 de gener de 1961. Pàg 11.
REFERÈNCIES:
- La Vanguardia. Dimarts, 10 de gener de 1961.
- La Vanguardia. Dimecres, 11 de gener de 1961.
- El volante macabro. José María de Segarra. La Vanguardia, diumenge, 15 de gener de 1961.
L'ACCIDENT
Al tren de mercaderies, que circulava a uns 30 km/h, viatjaven Fernando Benavente Molero, com maquinista, i Antonio Àvila Lloret, com a ajudant; mentre que en l'Exprés 704 de València viatjaven un total de 360 persones, repartides entre la locomotora elèctrica, un furgó d'equipatges, el “calderín” i 6 cotxes de passatgers distribuïts de la manera següent: vagó metàl.lic de 1ª (núm. 6138), vagó metàl.lic mixt de butaques per segona classe (núm. 1030), vagó de fusta per a passatgers de 2ª classe (núm. 2366), dos vagons metàl.lics de 3ª classe, i un cotxe llit, també metàl.lic. L'accident va tenir lloc al quilòmetre 672,900 de la línia fèrria, prop de l'autovia de Castelldefels i pròxim a l'ermita de Bellvitge, al terme municipal de l'Hospitalet de Llobregat.
Sembla ser que el succés va obeir a un error humà provocat pel maquinista de l'exprés de València, Fernando Ruiz Noriega, que no va advertir les dues senyals lluminoses grogues de precaució que, de forma esglaonada, obligaven a reduir la marxa. El tren va continuar circulant a velocitat de ruta, uns 80 km/h, fins a advertir la senyal vermella de perill que obligava a realitzar una aturada total. Quan finalment es van activar els frens, ja no hi havia temps surficient per evitar el xoc contra el mercaderies. Com a conseqüència del brutal impacte, van resultar morts Fernando Benavente Molero i Nicolás Fernández Fernández-ajudant de l´exprés-, en tant que Antonio Àvila Lloret i Fernando Ruíz Noriega resultaven greument ferits. El fet que entre els vagons de passatgers s'alternessin unitats metàl.liques amb una altra de fusta va contribuir, segons sembla, a incrementar el nombre de víctimes. El vagó mixt, d'estructura metàl.lica, va penetrar en el de fusta que el seguia, arribant fins a l'altura de la novena finestreta, sembrant-ho tot de cadàvers. També entre els passatgers de la unitat metàl.lica van resultar ferides diverses persones a conseqüència de les nombroses estelles que van entrar. Pel que fa a la resta dels vagons, la primera unitat va registrar també diversos afectats, mentre que en les restants, pel que sembla, només hi van haver cops i contusions lleus.
Ernesto Pons, entrenador del RCD Espanyol, que viatjava al cotxe llit amb la resta de l'expedició, relatava d´aquesta manera el succés: "de sobte hem notat una sacsejada molt forta, seguida de frenada, el que s'ha repetit dues o tres vegades, fins que el comboi s'ha aturat a uns sis metres. Com a conseqüència de semblant aturada, hem caigut tots al terra, uns a sobre d'altres, però ens hem aixecat de seguida, sense donar-li importància, tenint la impressió que algú havia premut el timbre d'alarma i el tren s'havia aturat, d'una forma fins i tot exagerada. Hem obert una finestreta i no hem vist absolutament res anormal ni extraordinari, però a mi mateix se m'ha acudit baixar i he quedat impressionat al comprovar el xoc amb un mercaderies i la gran trencadissa. Els nostres tres primers vagons i la màquina estaven materialment encastats en els del tren oponent ... Uns vagons estaven sobre d'altres fets estelles i allò era un munt de ferro torçat, fusta, sang i aguts laments ... "(1).
LES LABORS DE RESCAT
Entre les víctimes de l'accident, gairebé totes elles ubicades al vagó de fusta, es trobaven 9 estudiants i un professor que viatjaven a Barcelona després de finalitzar el seu període de vacances de Nadal, els germans Gonzalo Villalba Aguilar i Miguel Villalba Aguilar, de 7 i 5 anys, respectivament, i els seus pares, Miguel Villalba Palomar i Amparo Aguilar, que van morir durant el trasllat a l'hospital. També van morir a conseqüència de l'impacte José María Pallejà Sangenis, cap del tren de mercaderies, José Luis Maroto Echevarría, ferroviari, i José Gutiérrez Giménez, encarregat del “calderín” de l'exprés. Però el mal podia haver estat molt més gran, ja que l'incident va provocar la caiguda dels cables elèctrics que, per sort, no van causar cap perjudici entre els passatgers supervivents.
Al lloc del sinistre van acudir de forma immediata els serveis d'emergències: Bombers de Barcelona, Creu Roja, Policia Armada, Guàrdia Civil, així com diferents autoritats de l'Hospitalet i Barcelona. Les tasques de rescat van durar prop de 10 hores, encara que els primers auxilis als ferits van venir de mans dels propis passatgers del tren, de nombrosos veïns de l´Hospitalet de Llobregat que es van acostar al lloc del sinistre i fins i tot de diversos obrers de la fàbrica " La Seda de Barcelona ", al Prat de Llobregat, que es van traslladar al lloc amb bufadors, per ajudar els bombers en les accions de rescat.
El massatgista del RCD Espanyol, senyor Fernández, que acompanyava l'expedició, va improvisar una farmaciola d'urgència per ajudar, al costat del jugador Torres, a nombrosos ferits. Pel que fa a l'expedició blanciblava, Ernesto Pons afegia: "Per la nostra banda, tot s'ha reduït a petits cops i al consegüent ensurt al baixar del tren i adonar-nos de la dramàtica envergadura que tenia xoc tan fenomenal. Tots, amb el massatgista Jaime Fernández, hem col.laborat en el rescat de les víctimes i a atendre o prestar els primers auxilis als ferits ". (1)
El dimarts, 10 gener 1961, es van celebrar les honres fúnebres per les víctimes en el cementiri de l'Hospitalet de Llobregat i posteriorment es va procedir al seu trasllat als diferents llocs de sepeli. Aquest mateix dia van quedar suspeses les classes en les diferents Facultats Universitàries en senyal de dol pels nou estudiants morts.
ELS SUPERVIVENTS
Entre les múltiples històries dels supervivents d'aquest accident, trobem les del matrimoni d'Alacant, Carlos Torra i la seva dona, que van cancel.lar el seu viatge i van vendre els seus bitllets poc abans de sortir el tren; la de l'estudiant Vicente Serradell, que va escapar de la mort en sortir disparat per la finestra; la dels estudiants Juan Palomares, Salvador Vendrell, Vicente Meseguer, Manuel Cortés, Salvador Verdaguer i Vicente Domínguez, que van realitzar el viatge en el vagó de 3ª classe perquè no quedaven bitllets de segona; o el de Vicente Ballester, de 28 anys, que viatjava en el mòdul de fusta, de camí a Anglaterra, on esperava contreure matrimoni amb la seva promesa Amparo Hernández. En sentir l'estrèpit, Vicente es va llençar ràpidament al terra, on va quedar empresonat per una barra de ferro. Després de ser rescatat, amb ferides lleus, va intervenir també en les tasques de rescat i auxili dels ferits.
Malgrat l'elevat nombre de víctimes i ferits, la magnitud de la col.lisió va poder haver estat de major magnitud, tenint en compte que el nombre de passatgers que viatjaven en l'exprés de València ascendia a unes 360 persones.
El matí del 9 de gener de 1961, la societat catalana va despertar consternada pel tràgic accident ferroviari succeït a l'Hospitalet de Llobregat. L'elevat nombre de víctimes, unit al fet que moltes d'elles eren joves estudiants que tornaven a Barcelona després de les vacances de Nadal, va fer que l'opinió pública acollís la tràgica notícia amb sincera emoció. En paraules de José Maria de Sagarra (2): "la mort en el temps d'un sospir i en un espai limitat" s'havia acostat a les nostres llars i s'havia instal.lat a la consciència col•lectiva dels ciutadans de Barcelona i de tota Espanya. "És evident que la desgràcia es podia haver evitat, però també és una veritat que en aquesta classe de successos concorren determinats fatalismes, i que el seu esdeveniment és sempre rar i excepcional. (...) En aquests casos ens inclinem davant la fatalitat i la desgràcia ". (2)
Moltes vides de joves i grans van quedar esbiaixades aquell matí de gener a conseqüència del fatal accident. Moltes més van plorar la seva pèrdua i van haver d'aprendre a viure sense els seus éssers estimats. La fatalitat sembla trobar sempre un lloc per instal.lar-se en els nostres fets quotidians, als nostres cors. És hora d'entonar una nova oració per les víctimes i d'agrair a tots aquells homes i dones que van ajudar amb el seu esforç, de forma desinteressada, a que la tragèdia no fos més gran.
NOTES:
1 .- Declaracions de l'entrenador senyor Ernesto Pons. La Vanguardia, 1961.01.10. Pàg.5
2 .- El volant macabre. Un tema de gran actualitat. José María de Sagarra. La Vanguardia. Domingo, 15 de gener de 1961. Pàg 11.
REFERÈNCIES:
- La Vanguardia. Dimarts, 10 de gener de 1961.
- La Vanguardia. Dimecres, 11 de gener de 1961.
- El volante macabro. José María de Segarra. La Vanguardia, diumenge, 15 de gener de 1961.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada