El Prat de Llobregat fou conegut, durant segles, com “el poble de les febres” ; nom genèric que comprenia malalties tals com el paludisme, la disentería, el tifus i les hepatitis; produïdes pels mosquits i l’aigua no potable. La manca total de condicions higièniques al delta del Llobregat, fins fa ben poc, va causar veritables estralls als nostres avantpassats, indefensos a mercè d´un medi hostil e inclement. Aquestes són petites històries d’aquella gent, marcada per la insalubritat, la pobresa, la incultura, la violencia, el treball i la suor pegada al cos, però sobretot, per un amor desmesurat cap aquesta terra.

diumenge, 28 d’abril del 2013

La Telegrafia del Prat I

En els terrenys de l'aeroport de Barcelona–el Prat, molt a prop del cementiri municipal, es troba una petita construcció d'arrel modernista que passa desapercebuda per a la majoria dels vianants. La Central telegràfica sense fils, coneguda popularment com la Telegrafia, va ser dissenyada per Josep Puig i Cadafalch, construïda per Josep Monés i Jané i finançada per la Marconi’s Wireless Telegraph Company Limited; com a part de la xarxa telegràfica sense fils d'Espanya que havia de comunicar la península amb Canàries, Amèrica i la resta d'Europa. Després d'anys de servei ininterromput, va ser abandonada en la dècada dels anys cinquanta, convertint-se en magatzem i quadra de disseny per al privilegiat bestiar pratenc; que gairebé va provocar la seva desaparició. Restaurada l'any 2004, és, probablement, l'única central radiotelegràfica construïda per Marconi que es conserva a Espanya.

La Telegrafía del Prat, actualment


LA TELEGRAFIA DEL PRAT
CONSTRUCCIÓ
El 21 de març de 1911, el constructor local, Josep Monés i Jané (1) –autor, entre altres edificis emblemàtics del Prat, de la granja de la Ricarda- , va signar un contracte amb la promotora Marconi’s Wireless Telegraph Company Limited, pel qual es comprometia a construir, en el termini de dos mesos, l'edifici que albergaria la central telegràfica sense fils del Prat de Llobregat; segons els plànols de Josep Puig i Cadafalch (2), una de les figures principals del modernisme català. A l'agost del mateix any, el ministeri de la Guerra va autoritzar la instal·lació de l'estació radiotelegràfica situada en la finca “La Ricarda”, propietat de l'industrial Manuel Bertrand, que al novembre ja estava en funcionament.
La Telegrafia del Prat és un edifici auster, de petites dimensions -11x6 metres, aproximadament-, amb planta i altell, i coberta de teula àrab a dos vessants. Es troba aïllat del sòl mitjançant una estructura de pilars de formigó i voltes de mahó. La façana principal és simètrica, amb capçalera escalonada d'estil flamenc i mansardes laterals; en la posterior, més senzilla, sobresurten un grup de finestres de composició vertical. En una de les façanes testeres, també simètriques, destaquen una escala exterior de dos trams fins a la planta altell i capçalera massissa amb dues xemeneies; mentre que en l'oposada trobem dues grans finestres quadrades en planta baixa i tres verticals en planta altell. La planta baixa estava destinada a albergar la sala de telegrafia i una zona d'atenció al públic, mentre que la planta altell estava dissenyada com a habitatge del telegrafista i la seva família; encara que segons testimoniatges orals, va ser utilitzada com a espai de treball administratiu.
L'edifici va arribar a tenir cinc grans antenes entrellaçades (1915), la central feia 85 metres d’alçada i les quatre restants, 60 metres cadascuna; totes elles de fusta de pi de melis i folrades de ferro; visibles des de molts quilòmetres.
DESCRIPCIÓ
El diari La Vanguardia, en la seva edició del dia 1-7-1914 (3) narra la visita de la Societat Astronòmica de Barcelona a l'estació radiotelegràfica del Prat de Llobregat: “van poder examinar en primer terme el motor de gasolina que serveix per carregar una bateria d'acumuladors; el corrent d'aquests acciona una dinamo que té acoblat sobre el mateix eix el disc rotatiu de l’excitador Marconi i el motor un alternador; el corrent d'aquest passa á un transformador per levar el voltatge, estant intercalat en el circuit secundari del mateix l'interruptor, una bateria de condensadors, l’excitador Marconi abans esmentat i l’inductor del transformador d'alta freqüència, la corrent induïda del qual por ser ja llançada á l'antena; encara que, segons va explicar el senyor Crespo (cap de l'estació), ordinàriament aquella estació no funciona d'aquesta manera, sinó que aquest últim corrent carrega una altra bateria d'acumuladors, la descàrrega dels quals entre dos semiesferes metàl·liques produeix la descàrrega oscil.lant que acciona sobre l'antena.
A una altra habitació separada es troben el manipulador de l'estació transmissora i tots els òrgans de recepció. Van rebre instructives explicacions sobre el funcionament del detector magnètic de Fleming, etc., i per fi, en la part exterior de l'edifici, les grans antenes sostingudes per pals metàl·lics, de les quals el del centre té 85 metres d'elevació”.
DECADÈNCIA, ABANDÓ I RESTAURACIÓ
Després d'un creixement continu fins a l'any 1927, la xarxa telegràfica sense fils espanyola va entrar en un període d'estancament fins a la seva pràctica desaparició, durant la guerra civil. Després de la contesa, el seu ús es restableix, però amb una utilització minoritària. La proximitat de la casa de la Telegrafia del Prat a l'aeroport (4), junt amb les poques perspectives de futur, van desembocar en la retirada de les antenes per part de l'empresa concessionària de Marconi l'any 1949. L'any 1952, l'últim telegrafista de l'estació del Prat, el senyor Joan Petrus es va jubilar, i amb ell, l'edifici modernista de Josep Puig i Cadafalch, que va ser desmantellat i va caure presa de l'oblit. Durant dècades, l'edifici i els terrenys adjacents van ser utilitzats com a magatzem, quadra i escorxador d'ovelles, arribant a un estat precari de conservació que va fer témer per la seva conservació.
BCIL (Ben Cultural d'Interès Local)
El 26 de juny de 1996, l'Ajuntament del Prat de Llobregat va acordar en ple municipal la declaració de la central telegràfica sense fils com BCIL i la seva inscripció al Catàleg del patrimoni cultural català, acollint-se a la Nova Llei del Patrimoni Cultural Català (llei 9/93, de 30 de setembre), que permetia als consistoris prendre part en la defensa del seu patrimoni, mitjançant la figura del BCIL, que protegia als edificis destacats de la població. Eusebi Casanelles, director del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, va argumentar: “la preservació d’aquest edifici és necessaria per dos motius. És un dels pocs edificis tècnics que existeixen a Catalunya i constitueix un testimoni excepcional de la introducció de la ràdio a Catalunya i per tant es pot considerar com un dels símbols de l’inici d’una de les tecnologies més importants del segle XX”.
Probablement, la Telegrafia del Prat és l'únic edifici que es conserva de la xarxa telegràfica sense fils creada per Guglielmo Marconi a Espanya. La seva importància radica que aquesta tecnologia va constituir un avanç crucial en les comunicacions mundials i va obrir el pas a altres invents basats en l'aplicació de les ones electromagnètiques.
REHABILITACIÓ
L'edifici va ser restaurat per Aena l'any 2004, seguint el projecte de l'arquitecte Lluís Domènech Girbau, besnét del modernista Lluís Domènech i Montaner. Actualment, es troba situat en els terrenys de l'aeroport de Barcelona-el Prat, prop del cementiri municipal. La rehabilitació ha conservat els elements característics de la construcció, encara que ha desaparegut l'escala exterior de dos trams a la planta altell i la disposició i forma d'algunes finestres. En un primer moment, es va barrejar la hipòtesi de convertir l'edifici en un museu de la radiotelegrafia, recreant com eren aquestes seus a principis del segle XX, encara que, finalment, no se li ha donat cap ús.

La Telegrafia del Prat II

La Telegrafía del Prat. Fotografia cedida per Àlex Domínguez Monés, pertanyent al fons fotogràfic de Josep Monés i Amat


LA TELEGRAFIA SENSE FILS A ESPANYA
A la fi del segle XX, la possibilitat d'establir comunicacions transoceàniques sense cable centrava l'interès de la ciència. Guglielmo Marconi, basant-se en recerques de Nikola Tesla, Maxwell, Hertz, Branly, Lodge i Popov; va patentar l'invent i va iniciar la seva explotació a Anglaterra (1901), utilitzant grans antenes unides en xarxa a una central emissora i receptora. A Espanya, la llei del 26-10-1907 autoritzava l'ús de la radiotelegrafia sense cables i el Reial decret del 24-1-1908 va dictar les bases i reglaments del servei, monopoli de l'Estat, que preveia la construcció de 24 estacions que havien de comunicar la península amb les illes Canàries, Amèrica i resta d'Europa. El 20 de maig de 1908, es va adjudicar el contracte d'explotació a la Societat Espanyola Oerlikon, que va cedir els seus drets a la recentment creada Companyia concessionària del servei públic espanyol de telegrafia sense fils. Un any després, només s'havien construït tres estacions (Las Palmas, Tenerife i Cadis), incomplint el contracte amb l'Estat, la qual cosa desemboca en la concessió del servei a la Companyia Nacional de Telegrafia sense Fils (CNTsH), finançada per l'empresa Marconi’s Wireless Telegraph Company, l'any 1911. El 31 d'agost del mateix any, l'Estat publica una Real ordre que obliga a disposar de servei radiotelegràfic als bucs de passatgers, correus de l'Estat, subvencionats, i tots aquells que portin a bord més de 50 persones, incloent a la tripulació. Al maig de 1912, es va inaugurar la xarxa telegràfica sense fils, amb estacions a Aranjuez (Madrid), Cadis, Tenerife, els Palmells, Vigo i el Prat de Llobregat (Barcelona); i dos anys més tard, el 17-7-1914, es va establir la primera comunicació entre Espanya i Gran Bretanya. Fins a l'any 1927, en què se signa a Washington el nou Conveni Radiotelegràfic Internacional que obre la porta a l'entrada de noves empreses, la radiotelegrafia va experimentar un creixement continu com a complement de la telegrafia elèctrica, eclipsat per la gran inversió realitzada. En 1929, la CNTsH es va integrar en el sindicat Transradio Español, concessionari de les patents de les cases Marconi’s Wireless Telegraph Company, Compagnie Génèrale de Télegraphie sans fils i Gesellschaft für Drahtlose Telegraphie m.b.h. Telefunken, compartint el domini del sector amb l'empresa nord-americana concessionària de la Companyia Telefònica i de la S.A. Radio Argentina. Fins a l'any 1936, el servei roman estancat per falta de demanda i durant el període de la guerra Civil pràcticament desapareix. Després de la contesa, una vegada vençuda la concessió de llicències, les emissores costaneres van quedar al comandament de Correus i Telègrafs i, a partir de 1970, l'explotació del Servei Mòbil Marítim es va transferir a la Companyia Telefònica Nacional d'Espanya (CTNE). El servei de radiotelegrafia terrestre va disminuir durant la dècada dels cinquanta amb l'entrada de noves tecnologies com la telefonia i el sistema tèlex (1952), que van acabar amb l'aventura de la comunicació telegràfica sense fils no lligada a la navegació.
El dia 20 de juliol de 1937, moria a Roma l'inventor i Premi Nobel de Física, Guglielmo Marconi. Totes les emissores de radiotelegrafia i ràdio, excepte les espanyoles immerses en la guerra Civil, van parar durant dos minuts les seves emissions, per recordar el silenci que existia en la comunicació sense fils, abans de la seva creació i engegada.
EL NAUFRAGI DEL TITÁNIC
El buc RMS Titanic va naufragar la matinada del 15 d'abril de 1912 durant el seu viatge inaugural des de Southampton a Nova York, després de xocar contra un iceberg. Van morir 1.514 persones, de les 2.223 que viatjaven en ell. Els telegrafistas de la companyia Marconi: John George “Jack” Phillips i Harold Sidney Bride van estar enviant missatges de socors (“CQD” i “SOS”), fins a les 2:17 AM; tres minuts abans que el buc s'enfonsés. Aquestes trucades van ser rebudes pel buc Carpathia, a unes 58 milles de distància, que va desviar el rumb i va forçar la marxa per recollir als supervivents de la tragèdia. Més a prop, a unes 10 milles, es trobava el SS Californian que no va rebre l'avís per tenir la ràdio apagada. La trucada de socors va permetre el salvament de més de 700 persones i que la legislació internacional es modifiqués, restringint les comunicacions privades a les bandes inferiors, i l'obligació que els vaixells disposessin d'una estació de ràdio operativa durant les 24 hores.
D'altra banda, tornant als telegrafistas, Harold Bride va ser rescatat a bord d'un pot de salvament, mentre que Jack Phillips va morir d'hipotèrmia, mentre esperava el rescat, quan el pot en què es trobava va bolcar en aigües de l'oceà atlàntic. Tenia vint-i-cinc anys d'edat.


NOTES:
  • (1). Josep Monés i Jané (1872-1923). Constructor i polític pratenc. Va ser alcalde del Prat entre 1916 i 1917. Entre les seves construccions destaquen: quadres de la granja de la Ricarda (1911), casa de la Telegrafia (1912), torre de Rossent Soler (1915), la Papelera Espanyola, SA (1917), i la fonamentació de la fàbrica de tabac de Tarragona (1921), on va descobrir una necrópoli romana que es convertiria a la base del Museu Arqueològic de la ciutat.
  • (2). Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 17-10-1867; Barcelona 23-12-1956). Arquitecte modernista, doctor en Ciències Exactes, catedràtic de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, historiador de l'art i polític. Va ser fundador de la Lliga Regionalista de Catalunya, regidor de l'Ajuntament de Barcelona (1901-1903), diputat a les Corts espanyoles (1907-1910), diputat provincial (1913-1924) i president de la Mancomunitat de Catalunya (1917-1924). Entre les seves obres arquitectòniques destaquen: la casa Martí, coneguda com “Els Quatre Gats”, la casa Amatller, la casa de “les Punxes”, la casa Quadras i la fàbrica Casarramona.
  • (3). La Vanguardia, dimecres 1 de juliol de 1914. Pàg. 3.
  • (4). La proximitat de les antenes de l'estació telegràfica sense fils a l'aeroport constituïen un perill per a la navegació, com demostra la notícia publicada pel diari ABC, el dia 15 de juny de 1929: “ACCIDENT D’ AVIACIÓ. Un pilot francès mort en accident. Barcelona 14, 11 nit. A primera hora de la tarda es va tenir notícies d'un accident d'aviació ocorregut en l'aeròdrom de l'el Prat de Llobregat. En reprendre el vol un aparell de la Latecoere, que havia arribat de Tolosa de Llenguadoc, una de les ales de l'avió va ensopegar amb l'antena de la ràdio allí establerta, precipitant-se a terra, ocasionant la mort del pilot francès, Sr. Gabarreau. L'avió va quedar totalment destrossat.”




REFERÈNCIES:
L’Abans. El Prat de Llobregat. Recull gràfic 1894-1965. Joan Montblanc. Edit. Efadós, S.L.
Un flaix a la ciutat del Prat. Visita per a Mestres i professorat. 9-12-2008. Ajuntament del Prat de Llobregat – Generalitat de Catalunya. Departament d’ Educació. Servei Educatiu Baix Llobregat IV. El Prat de Llobregat.
La Telegrafía del Prat de Llobregat (III Curs d’Història del Prat). Organitzat per Amics d’el Prat. Exposició Margarida Gómez.
www.xtec.es/crp-elprat/mediloc/telegraf/edifici/telegraf.htm. La Telegrafia sense fils al Prat.
www.ucm.es/info/hcontemp/leoc/telegrafia%20sin%20hilos.htm. Telegrafía sin hilos en España 1905-1936
ABC. Sábado, 15 de junio de 1929. Edición de la mañana. Pág. 35.
La Vanguardia. Miércoles, 1 de julio de 1914. Pág. 3
www.chimevapor.wordpress.com. Central Telegràfica Marconi (El Prat de Llobregat).
www.totbarcelona.wordpress.com/2010/02/18/ruta-desconocida-casa-la-telegrafia_puig-i_cadafalch. Ruta desconocida. La Casa de la Telegrafía (Puig i Cadafalch de la mano con… Marconi)
La Telegrafía sense fils al Prat de Llobregat.
Historia de la Indústria en España. La electrónica y la informática. Emilio de Diego García. Editorial  ACTAS.
Indústria e Invenciones. 2 de diciembre de 1911. Nº 23. Pág. 5.
La Vanguardia. Martes, 1 de agosto de 1911. Página 8.
www.es.wikipedia.org/wiki/Josep_Puig_i_Cadafalch. Josep Puig i Cadafalch.
www.wikipedia.org. Edifici de la Telegrafía Marconi
La Vanguardia, martes 16 de abril de 1912. Primeras noticias del naufragio del Titánic.
La Energía Eléctrica. Nº 23. 10 de diciembre de 1911. Pág. 23
Vida Marítima. Diciembre de 1911
Vida Marítima. 10 de enero de 1912. La Telegrafía sin Hilos en el mar. Págs. 8-9
El Periódico. 25 de septiembre de 2001.
www.etsit.upm.es. Escuela Técnica Superior de Ingenieros de Telecomunicación. Exposición: “El Titánic, un cambio decisivo para la historia de las telecomunicaciones”.
www.wikipedia.es Titánic.
www.adm.cat. Pàgina web d’Àlex Domínguez Monés. Historia del besavi, en Josep Monés i Jané.

dimarts, 12 de febrer del 2013

El crim del Prat (4/4)

L'INDULT
Mentre el Prat de Llobregat recobrava la normalitat després dels tristos succesos esdevinguts, el condemnat, Joan Rivera Campaña, veia passar les hores, entre l'horror i l'esperança, a l'espera d'un indult que mai arribava. Pres a la presó de Sant Feliu, un edifici medieval on els presos s'amuntegaven en condicions inhumanes, la seva vida es debatia a l'espera d'una notificació oficial: la de ajusticiament per garrot, o la d'indult de a pena capital. Per sort per a ell, l'opinió pública estava cada vegada més en contra d'aquest tipus de cerimònies "alliçonadores".
El gener de 1916, el ministre de Gràcia i Justícia, senyor Antonio Barroso Castillo, va presentar davant el Consell de Ministres diversos expedients d'indult de la pena de mort, amb motiu de la propera onomàstica del rei, per a ser aprovats. Entre aquests expedients hi figuraven els concernents al reu: Benjamí Gómez Rodero, de l'Audiència d'Ourense; Félix López Galiano, Vicente López Narro i Paulino Romero Sanz, de la de Guadalajara; Manuel Martínez Gracia, de la d'Almeria i Ramón Esteban, Manuel Torrembó i Joan Rivera Campaña, de la de Barcelona.
El diumenge 23 de gener de 1916, el rei Alfons XIII de Borbó, conegut com l'Africà, va signar els indults aprovats en l'últim Consell de Ministres, entre els quals hi havia el de Joan Rivera. Després de gairebé dos anys de captiveri, el reu podia per fi respirar tranquil, sense haver de suportar la tensió que suposava que qualsevol matí podien traslladar-lo al patíbul per escanyar-lo fins a morir. I el pànic a patir una mort dolorosa !
L'indult reial suposava la commutació de la pena de mort, per la de cadena perpètua. Joan Rivera Campaña, d'uns trenta-set anys d'edat, tornava a tenir tota la vida per davant, tota una vida de desesperança i penediment, una vida?...
Jaume Codina i Vilà, l'insigne historiador del Baix Llobregat, escrivia: "Aquesta terra és la nostra i aquella gent nostra gent. Moltes vegades he comparat -salvant les degudes proporcions- la penetració i petita conquesta del nostre Delta, amb la de l'Oest americà: una terra prometedora, nova, plena de perills, amb diversitat de colonitzadors, rivalitat d'agricultors i ramaders, un poble jove... I la violència, fatalment com a seqüela inexorable. Una violència a flor de pell, instantània, brutal" (7)
La violència es pagava amb violència, i en aquesta tràgica història no hi ha un guanyador, només perdedors.



NOTES:
(7) Delta del Llobregat. La gent del fang. Del Prat: 965-1965. Jaume Codina i Vilà. Editorial Montblanc. Pàg. 25


REFERÈNCIES:

  • Mundo Gráfico. 6 de mayo de 1914, Pág. 25
  • La Vanguardia. Divendres 1 de maig de 1914. Pàgs. 4-5
  • La Vanguardia. Dijous, 25 de febrer de 1915. Pàgs. 7-8
  • La Vanguardia. Divendres, 26 de febrer de 1915. Pàgs. 6-7
  • La Vanguardia. Diumenge, 23 de gener de 1916. Pàg. 11
  • La Vanguardia. Dilluns, 24 de gener de 1916. Pàg. 6
  • ABC. Dilluns, 24 de gener de 1916. Pàg. 12
  • La Vanguardia. Dijous, 14 de maig de 1914, Pàg. 5
  • Delta del Llobregat. La gent del fang. El Prat: 965-1965. Jaume Codina i Vilà. Editorial Montblanc. 



El crim del Prat (3/4)

EL JUDICI
La causa per l'anomenat "Crim del Prat" es va celebrar els dies 24 i 25 de febrer de 1915 a la secció primera de l'Audiència Provincial de Barcelona, situada al Palau de Justícia. L'interés que va despertar era tan gran que la cua de curiosos arribava fins al carrer, impedint que molts presents poguessin assistir a l'acte. Entre els assistents, destacava un nombrós grup d'advocats, vestits amb toga, i algunes dones, situades a la tribuna. La vista estava presidida pel senyor Enrique Saavedra, sent el fiscal i l'advocat, els senyors Julio Insausti i Valentín González Bárcena, respectivament, tots dos reconeguts oradors. Julio Insausti va acusar Joan Rivera d'un delicte d'homicidi consumat i tres frustrats, amb les agreujants de nocturnitat i haver-se comès en el domicili de les víctimes; amb la finalitat de robar els 500 o 600 duros que la família Vallonrat guardava a casa seva, procedents de la venda de la collita. Amb el botí, l'acusat pretenia comprar un establiment que una tia seva, Teresa, posseïa al Prat, i pagar uns deutes contrets en el negoci de les mongetes, a què es dedicava. L'advocat, Valentín González Bárcenas, va negar la participació del seu defensat en els fets i va afegir que, en cas que el cas que el jurat no ho considerés així, l'acusat hauria actuat a impuls d'un accés de bogeria transitòria o somnambulisme.
Joan Rivera Campaña va declarar durant aproximadament una hora, negant haver estat al Prat la nit dels fets. Va confessar haver mantingut negociacions per la compra d'un establiment al Prat, que havien fracassat, i mantenir deutes, encara no vençudes, amb industrials dedicats al negoci de les mongetes. A la pregunta de si reconeixia les armes del crim exposades sobre la taula (un martell, una aixada i una destral), va afirmar no haver utilitzat mai aquestes eines.
L'advocat defensor va citar a declarar, en primer lloc, als perits metges, doctors Bravo i Tejero, que van afirmar que el processat no era un boig, però podia haver comés els fets en un atac de bogeria momentània o somnambulisme. Van diagnosticar que Joan Rivera és epilèptic larvat (5), la seva mare és histèric epilèptica i presenta altres antecedents de bogeria o malalties nervioses en la família. Malgrat això, a les preguntes de fiscal, no van poder precisar si l'acusat va ser l'autor del crim, o si va patir un atac de bogeria transitòria, que impediria jutjar la responsabilitat dels actes comesos.
El fiscal va cricar a declarar els testimonis: Domingo Vallhonrat Comas, Antònia Vallhonrat, Domingo Vallhonrat Vallhonrat, Carme Comas Ràfols i Teresa Vallhonrat, que van ratificar els fets i les acusacions contra Joan Rivera. El masover va explicar que l'acusat també s'havia presentat a casa uns dies abans dels fets, preguntant per la seva mare. L'avia va afirmar que havia pogut veure al processat mentre encenia llumins, que aquest apagava, tot i que després d'un llarg incident, va confessar no haver-lo vist després d'anar a dormir.
Joana Mas, esposa de Joan Rivera, va sol.licitar declarar, explicant que el seu marit havia arribat a casa cap a les set de la tarda, va estar arreglant una gàbia per caçar gats, i se'n va anar a dormir entre les vuit i les nou de la nit. El fiscal li va preguntar per què havia visitat al serè per preguntar-li si havia vist el seu marit la nit dels fets, al que ella va contestar que ho havia fet perquè se li imputava en el "crim del Prat".
Finalment, va declarar Manel Garriga que va afirmar haver vist l'acusat baixar del tren, a l'estació del Prat, a dos quarts de nou de la nit, aproximadament.
A les set de la tarda, es va suspendre la vista, perquè defensor i fiscal poguessin modificar les seves conclusions provisionals. La represa va tenir lloc a les deu de matí, a la mateixa sala i amb els mateixos problemes d'aforament esdevinguts el dia anterior. El secretari, Enric Gil, va llegir les modificacions presentades: el defensor havia retirat el suposat accés de somnambulisme, nega que el seu defensat sigui l'autor del crim i es reitera en que, si el jurat no ho reconeix així, aquest va actuar en un atac de bogeria momentània. El fiscal acusa Joan Rivera Campaña d'assassinat consumat i tres assassinats frustrats, amb els agreujaments de: abús de confiança, haver-ser realitzat en el domicili de les víctimes, nocturnitat i PREMEDITACIÓ. La premeditació havia convertit el delicte d'homicidi, en assassinat, amb el canvi que això comportava en la pena imputada.
Mentre que el fiscal resumeix els violents esdeveniments soferts per la família Vallhonrat i nega el suposat estat de "bogeria transitòria" de Joan Rivera, el defensor s'embarca en una àrdua tasca, intentant convèncer el jurat que els testimonis presentats vanpatir una al.lucinació, o fenòmen de suggestió, que els relaciona amb el seu defensat, que el detingut no va tenir temps d'arribar a casa i rentar i assecar la roba abans d'anar a la feina; o que, en cas de que Joan Rivera fos l'autor dels fets, aquest hauria obrat en estat de bogeria momentània.
Després de les exposicions de Julio Insausti i Valentín González Bárcenas es va produir un incident en la sala, quan l'acusat va respondre a la pregunta de si tenia alguna cosa a afegir: "Sé que em van ha imposar la pena de mort..." (6). El president va recriminar a l'acusat, atenint-se als preceptes que impedeixen parlar de les penes, en presència de membres del jurat; i després d'un resum imparcial dels fets, va instar al tribunal a que responguessin a les preguntes formulades del veredicte.
- "D'acord amb la vostra consciència -va sol.licitar el senyor Saavedra- heu de fallar vosaltres, sense passió alguna, inspirats només en el desig de fer justícia. Si en consciència creieu que l'acusat és culpable, condeneu-lo, si en consciència creieu que és innocent, absolveu-lo" (6)
Després de cinquanta minuts de deliberació, el tribunal va anunciar el seu total acord amb les conclusions del ministeri fiscal, per la qual cosa, el senyor Insausti va sol.liciar la PENA DE MORT per a l'acusat. Joan Rivera Campaña va escoltar la petició impassible, sense mostrar el menor símptoma d'emoció. A les set i vint minuts, el Tribunal de Dret es va retirar a dictar sentència, tornant a les nou i cinc. El senyor Saavedra va llegir la sentència que condemnava l'acusat a la mort en garrot, per l'assassinat de Pedro Escoda, a tres penes de 14 anys, vuit mesos i un dia, pels delictes d'assassinat frustrat, a indemnitzar amb tres mil pessetes als hereus del mosso assassinat, amb mil a Domingo Vallhonrat, amb tres-centes a la seva esposa i amb 25 al fill del matrimoni, a més de pagar les costes processals corresponents. Joan Rivera, que es va negar a signar la sentència, continuava sense mostrar el menor signe d'emoció.
A un quart de deu es va donar per acabada la vista, i posteriorment, quan ja no quedaven curiosos al voltant, es va procedir al trasllat del condemnat a la presó, d'on ja no sortiria mai.

NOTES:
(5) Diferents estudis mèdics assenyalen que existeixen dos tipus d'epilèpsia: la real i la larvada. En la real, el subjecte pateix atacs convulsius, espulsa escuma per la boca i pot arribar a mossegar-se la llengua. En l'epilèpsia larvada no es produeixen atacs, però si altres símptomes com agressivitat, manca de consciència o amnèsia.
(6) La Vanguardia, divendres 26 de febrer de 1915. Pàg. 7

dilluns, 11 de febrer del 2013

El crim del Prat (2/4)


LA DETENCIÓ
L´encarregat dels Mossos d´Esquadra, senyor Iglesias, es va personar dimecres al matí al domicili de l´acusat, a Barcelona, sent rebut per l´esposa de Joan Rivera. Joana Mas va assegurar a les forces d´ordre públic que el seu marit havia passat la nit a casa i que havia marxat a la feina a l´hora de costum. Els Mossos d´Esquadra van detenir el sospitós a la fàbrica de fustes que el senyor Tayà posseïa a Hostafrancs (Barcelona), davant la incredulitat dels seus companys de feina, que asseguraven que havia arribat a les sis del matí, i no havia mostrat cap símptoma d´anormalitat.
Joan Rivera, malgrat les seves negatives, va ser traslladat al Prat de Llobregat, on després de ser reconegut per les víctimes, va haver de ser protegir per les forces de seguretat d´un intent de linxament per part dels veïns. Des d´allà, va ser custodiat fins al jutjat d´instrucció de Sant Feliu de Llobregat, on ve prestar declaració, i posteriorment va ingressar a la presó del municipi.



Fotografia publicada por la revista "Mundo Gráfico", de fecha 6-5-1914, en què apareix el jutge prenent declaració als testimonis. Possiblement, les persones que estan assegudes al banc són: Carme Comas Ràfols, Teresa Vallhonrat Vallhonrat i Consuelo Vallhonrat Vallhonrat
ELS FERITS
Com a conseqüència de l´agressió, Domingo Vallhonrat Comas va haver de ser atès pel doctor Barraquer, que li va practicar l´extracció de l´ull esquerre; la seva dona, Antonia Vallhonrat, va patir nombroses contusions al cap i fractura dels dos braços, i el seu fill, Domingo, diverses ferides en la cara i crani. D´altra banda, Pere Escoda i Sabaté, natural de Pratdip, a Tarragona, va ser ingressat a l´Hospital Clínic de Barcelona en estat crític. El dia 7 de mait, vuit dies després que es produïssin els fets, va morir com a conseqüència de les terribles ferides sofertes.
Tots els establiments i cases del Prat de Llobregat van tancar aquest dia en expressió de dol. L´alcalde, el jutge i el rector, acompanyats dels veïns i institucions del municipi, van emprendre una concorreguda processó fins a l´hospital per a honrar i reclamar el cos de la víctima. Li van dedicar un solemne ofici i respons a la capella del senyor Mas, a l´església parroquial, seguir per un públic nombrosíssim, i posteriorment va ser traslladat al cementiri de la població, on se li va donar sepultura, entre mostres de dolor i indignació.

El crim del Prat (1/4)

El dimarts, 28 d´abril de 1914, Joan Rivera Campaña (1), d´uns trenta-cinc anys d´edat, va arribar a l'estació del Prat de Llobregat, procedent de Sants, amb destinació a un mas proper. Entre els seus útils, portava una llanterna sorda (2) i un martell. La nit era plujosa i fosca, sense lluna. Va saltar del tren abans que aquest s'aturés, va travessar per entre els límits d'un mercaderies detingut, i es va dirigir a la porta de sortida, on va entregar el seu bitllet al porter. Va caminar per camins de terra, saltant tolls i relliscant a cada pas, fins arribar a la masia de can Farrés, on la seva mare havia servit uns anys, quan ell era encara un nen.
Domingo Vallhonrat Comas, masover de la masia, es va sorprendre quan va veure arribat a Joan Rivera; eren les nou de la nit. Però coneixia aquell home des que era un noi i li va oferir la seva hospitalitat.
- Bona nit, senyor Vallhonrat -va saludar el visitant-. Perdoni que el molesti, però estic buscant la meva mare i em preguntava si per casualitat no hauria estat aquí. Ja sap vostè que amb la seva malaltia ens preocupa que estigui sola.
- No fill meu. Ho sento -va contestar Domingo-. Fa temps que no veiem la teva mare, però no et preocupis, segurament estarà bé. Si vols, pots passar aquí la nit i demà continues la recerca.
- Gràcies senyor Vallhonrat -va respondre Rivera-. Suposo que estarà a Sant Climent, a casa de la seva germana, però no estaré tranquil fins que la trobi. Li agraeixo el seu oferiment.
- No hi ha res a agrair, Joan. Has sopat? Nosaltres ja hem acabat, però podem oferir-te un plat.
- Moltes gràcies, senyor Vallhonrat!, però no tinc gana.
- Doncs et portaré un got de llet. No és bo anar a dormir amb l'estòmac buit -va oferir Domingo-.

Masia de can Farrés

La masia de can Farrés està situada a la zona de la Ribera, la més allunyada del mar, a l'oest de l'estació de ferrocarril. Està formada per dos habitatges annexes, amb planta baixa i pis. En una de les galeries destaquen vuit arcs de ferradura. Hi vivien el senyor Domingo, la seva dona, Antònia Vallhonrat, la seva mare, Carme Comas Ràfols, i els tres fills del matrimoni: Teresa, Consuelo i el jove Domingo, de tretze anys d'edat. A la quadra, dormina el mosso Pere Escoda i Sabaté.
El matrimoni Vallhonrat va oferir al convidat el llit de Domingo, acomodant al seu fill entre ells. Les feines del camp i de la llar eran dures i havien de matinar per fer-les. La sortida i la posta de sol regien les seves vides. Entre dos quarts de dues i les dues de la matinada, mentre tots dormien confiats, Joan Rivera, a qui tothom coneixia com el gandumbas (3), es va aixecar, va encendre la llanterna que portava, va agafar el martell, i es va encaminar al dormitori del matrimoni. Era un home casat, de mitja alçada, amb un fi bigoti a la cara, i una lesió en un dels seus braços que li provocava una important incapacitat. La pèrdua del seu pare, i la malaltia mental de la seva mare, havien marcat, des de jove, el seu caràcter. Ara, els problemes econòmics, marcarien el seu destí. Guiat per la llum que projectava la llanterna, va començar a descarregar tremends cops de martell sobre el matrimoni i el seu fill que, horroritzats, udolaven de dolor. La cridòria i els laments van despertar l'avia, a les dues filles, i al mosso Pere Escoda que, espantat, va encendre una llum en la quadra, per esbrinar què estava pssant. Joan Rivera, en veure's descobert, va deixar el martell sobre el llit, va abandonar l'habitació, va agafar una aixada del portar, va sortir al carrer i es va dirigir a la quadra, colpejant repetides vegades al mosso, fins que l'eina es va trencar, quedant clavada en el seu cap. Mentrestant, Antònia Vallhonrat, ferida de gravetat, havia sortit a l'era i cridava demanant auxili. Rivera la va perseguir, colpejant-la amb el mànec de l'aixada fins que la dona va aconseguir entrar de nou a la casa, tancant la porta darrere seu.
.
Vista de la quadra on dormia Pere Escoda i Sabaté. Fotografia publicada al diari "Mundo Gráfico", amb data 6-5-1914. Pàg. 25

L´assassí, en un últim intent de portar a terme el seu comés, va agafar una destral de la quadra, es va acostar a la porta, i va fingir la veu, fent-se passar per un mosso d'una masia propera que venia a auxiliar-los. Però l'engany no va fer efecte i la família Vallhonrat va mantenir la porta tancada, a resguard del criminal. Mentrestant, els crits d'auxili havien despertat els veïns Joan Portillo i Josep Noguera que acudien a ajudar-los, efectuant trets d'avís. L'agressor, en veure's acorralat, va fugir camp a través, aprofitant la foscor de la nit i va desaparèixer sense deixar rastre. Minuts després, van arribar el cap de sometents (4), senyor Codina, acompanyat d'un vigilant, els mossos d'esquadra, el metge de la població i el jutge municipal, atenent els ferits i incoant les primeres diligències.

Domingo Vallhonrat traslladat a l´hospital. Fotografia publicada al diari "Mundo Gráfico", amb data 6-5-1914. Pàg. 25

NOTES:
(1). En els mitjans de comunicació no hi ha unanimitat sobre el nom d'aquest personatge. En algunes publicacions apareix com Joan Rivera Campaña, en altres, como Joan Rivera Campània o inclús com Joan Rivera Camami. Fins i tot el primer cognom apareix escrit, indiscriminadament amb "b" o amb "v". Jo he utilitzat el que es va aportar a partir del judici, ja que les primeres notícies del succés eren molt confuses.
(2). Es coneixia com llanterna sorda a un tipus de fanal portàtil, proveït de nansa i una sola cara de vidre, que permetia a la persona que el subjectava poder veure, sense ser vist.
(3). Es coneix per "gandumbas" a una persona vaga o gandul.
(4). El sometent és una institució catalana d'autoprotecció, de caràcter civil i, per tant, no vinculada amb l'exèrcit.


La raça Catalana del Prat (3/3)

LA FIRA AVÍCOLA DEL PRAT
El dia 27 de setembre de 1941, coincidint amb la Festa Major, va tenir lloc la “Primera Exposició de Raça Prat”, amb la finalitat de donar a conèixer les qualitat d´aquest excel.lent producte. El diari La Vanguardia (5), en la seva edició del dia 28 narrava: “Ahir, a la tarda, el governador civil, senyor Corretja Veglison, acompanyat de don Luís Piñana, subdelegat d´Abastaments, va visitar l´Exposició Avícola organitzada per l´Ajuntament del Prat i la C.N.S. on van admirar notables exemplars gallinacis de la tan famosa raça del Prat”. Malgrat això, no seria fins a 34 anys després, al desembre de 1975, quan tindria lloc el Segon “Concurs-Exposició Avícola Raça Prat”, que obtindria un gran èxit de públic, permetent la seva celebració, amb caràcter anual i de forma ininterrompuda, fins als nostres dies. A partir de la tercera edició, va passar a anomenar-se “Fira Avícola de la Raça Prat”, amb l´excepció dels anys 1978 i 1988, que es va denominar “Fira Avícola de la Raça Catalana del Prat”. Des del seu naixement, la fira ha estat situada en diferents localitzacions, com la Torre Balcells, l´Avinguda Verge de Montserrat, l´Artesà o el Poliesportiu Estruch; fins a la seva ubicació actual en l´aparcament provisional de cal Gana, on aquest any, 201, se celebra la 38 edició.
La Fira Avícola té lloc, cada any, durant el segon cap de setmana de desembre, properes ja les festes nadalenques –que constitueixen un percentatge molt elevat de les seves vendes totals de pollastes i capons-; i s´ha convertit, des dels seus inicis, en un punt de trobada entre el pagesos del baix Llobregat i la societat civil, industrialitzada. És un gran esdeveniment per a la ciutat del Prat i un aparador perfecte per a mostrar al públic assistent, no només la gran qualitat dels productes agrícoles i ramaders de la nostra comarca, si no també, una forma de vida rural, gairebé desapareguda en l´actualitat, basada en l´agricultura i la ramaderia. Amb el temps, s´han anat afegint a aquesta mostra nous productes o serveis, que han culminat en la instal.lació de diferents pavellons temàtics:
Pavelló avícola, agrícola i ramader. S´exposen aus de raça Prat i altres animals domèstics vinculats a la vida en la masia; productes agrícoles i útils de treball o esbarjo.
Mostra comercial. Des de 1988, es donen cita en aquest pavelló, les associacions de comerç local i empreses que ofereixen els seus productes o serveis.
Mostra d´Entitats d´el Prat de Llobregat. Permet a les entitats locals poder donar a conèixer els seus projectes, productes o serveis, d´una forma directa, propera al públic.
Fira Mercat Artesania: Situada a l´aire lliure, aglutina diferents stands amb productes artesans nacionals.
Espai gastronòmic. Permet la degustació de productes de la gastronomia local: pollastre i capó raça Prat, carxofes, etc.
Sala d´actes: Permet l´organització d´actes de diversa índole, durant la celebració de la Fira.




NOTES:
(1). El concurso anual de razas de gallinas catalanes del Prat en Barcelona en el Instituto Agrícola de San Isidro. Mundo Avícola. Año XV, nº 169. Enero 1936. Pág. 19.
(2). La Vanguardia. 5 de novembre de 1961. Do José Colominas Vergés. Pàg. 32.

(3). La Vanguardia. 23 d'agost de 1968

(4). La Vanguardia. 2 de novembre de 1971.
(5). La Vanguardia. 28 de setembre de 1944. Pàg. 6.
REFERÈNCIES:
  • Apuntes históricos sobre la raza catalana del Prat I y II. Fernando Orozco. Selecciones Avícolas. Vol. 27, nº 7. Julio 1985. Real Escuela de Avicultura. Selecciones Avícolas.
  • Raça Prat. Origens i evolució. Jordi Torrent i Vicenç Tirado. 22 de maig de 1998. III Curs d´Història del Prat. Amics del Prat 1998.
  • Funcionamiento de la conservación de razas de gallinas autóctonas en Cataluña. Francesch A. Archivos de zootecnia. Vol. 47, nº 178-179. Pág. 147. IRTA. Centre de Mas Bové. Unitat de Genètica Avícola.
  • Comportamiento del desarrollo de gallos capones de las razas Catalana del Prat Leonada y New Hampshire. Informe preliminar. J.R. Villa, M.L García e I. Sevilla. Departamento de Genética. Instituto de Investigaciones Avícolas. Gaveta postal, 1. CP 17200, Santiago de las Vegas. Ciudad de la Habana. Cuba. Rev. Cubana de Ciencia Avícola, 2001, 25. Pág. 151-155.
  • Races autòctones avícoles. Enric Corominas i Cortés.
  • Razas de gallinas catalanas. La conservación de un patrimonio genético… y la producción del pollo campero. Amadeu Francesch Vidal.
  • www.granjatorres.es.
  • La Vanguardia. 28 de septiembre de 1944. Pág. 6.
  • La Vanguardia. Domingo, 5 de noviembre de 1961.
  • La Vanguardia. 23 de agosto de 1968.
  • La Vanguardia. Martes, 2 de noviembre de 1971. El Prat: La desaparición de una famosa granja avícola. En su emplazamiento se construyen bloques de viviendas. Pág. 33.
  • www.wikiprat.cat. Raza Catalana Prat.
  • El pollo del Prat, conocido como “potablava”, es una raza que ha evolucionado de forma rústica muy adaptada a las condiciones del delta del Llobregat”. Entrevista con Manuel Torres, presidente del Consell Regulador de Pollastre i Capó del Prat.
  • www.pollastredelprat.com. Potablava.
  • www.mundoavicola.com. Catalana del Prat.
  • El concurso anual de razas de gallinas catalanes del Prat en Barcelona en el Instituto Agrícola de San Isidro. Mundo Avícola. Año XV, nº 169. Enero 1936. Pág. 19.
  • Fira Avícola Raça Prat y Expratfil-80.
  • Todo aquel que prueba estos pollos. Revista El Prat. Fira 2003.
  • www.xtec.cat. Fira Avícola de la Raça Prat.
  • Races autòctones (II). Dossier Tècnic. Formació i Assessorament al sector agroalimentari. Generalitat de Catalunya. Departament d´Agricultura, Alimentació i Acció Rural.
  • www.elprat.cat. Características del pollo de la raza Prat.
  • www.elpais.com. Pollo y capón del Prat. Isabel Olesti. 22-08-2005.
  • - Postales y Fotos Antiguas de Gente del Prat. Grupo de facebook de Pedro García Vela.
  • - Tots els colors del Prat. Ajuntament del Prat de Llobregat